Una de les funcions del psicopedagog és observar les estratègies i mètodes educatius dels docents, per poder introduir-hi millores si és necessiari. Tot i que pel que estic veient, l'agenda i el ventall de tasques dels orientadors és massa gran per poder aprofundir en exercicis com aquest.
Com vaig escriure en una entrada anterior, vaig dedicar una setmana a acompanyar a diferents professors de grups de perfils i nivells diversos, per veure com variava la manera de donar classe.
Vaig recordar una conversa amb un amic, educador social com jo, en la qual es definia com a partidari de les classes magistrals. Vaig entendre que és un punt de vista interessant, en tant que el professor que fa classes magistrals és perquè té un coneixement ampli sobre un tema, i a més el sap comunicar. Vaig rebatre-li que això és perillós, ja que potser arribe a docent algú que no en sap de la matèria però tot i això té mètode magistral, unilateral, i que només fa que recitar continguts que hom podria trobar en un llibre. Tots n'hem tingut, d'aquests professors, i tots ens n'hem queixat. Però és cert que també n'hem tingut de savis, i els hem valorat molt bé.
Un dels professors de l'institut a qui vaig acompanyar, no va donar la paraula ni una sola vegada als alumnes, va explicar la lliçó d'una tirada, però l'atenció dels alumnes no es va perdre ni un segon, i fins i tot a mi em va vindre de gust recuperar els llibres d'història per refrescar coneixements. Modulava el to de veu, exemplificava amb comparacions actuals...
Per tant, podem concloure que, en segons quines circumstàncies una classe magistral pot oferir-nos un aprenentatge contundent.
Però no sempre és viable, de quins factors depèn?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada